Crònica de sensacions del 6-M

Crònica de sensacions en una setmana de mobilitzacions

Quan pensavem en escriure sobre tota la mobilització de la setmana anterior, voliem començar pel final, per la sensació de satisfacció. Però ens vàrem adonar que ens estavem equivocant en el plantejament. Només era el final del principi. M'explico. Ja fa molt de temps que va començar el procés de Bolonya i la nostre intenció no és explicar-lo en aquest espai, si més no avui sabem des de l'assemblea que ara ja hem començat i rés ni ningú ens pararà.

Sovint s’ens ha titllat d'utòpics als que gosem pensar més enllà del que està preestablert però nosaltres pensem que la utopia és quelcom que s'ha tergiversat per la societat actual. Els pensaments neoliberals no volen que creguem en un món millor però no caurem en la trampa dels somnis, no deixarem que ens anomenin somiadors als i les què estem ben desperts per a seguir amb la lluita contra l'opressor perquè som nosaltres, els oprimits, qui podem transformar la societat.

"El miedo a la libertad", del cual se hacen objeto los oprimidos, miedo la libertad que tanto puede conducirlos a pretender ser opresores también, cuanto puede mantenerlos atados al estatus del oprimido es otro aspecto que merece igualmente nuestra reflexión.

Este miedo a la libertad también se instaura en los opresores pero como es obvio, de manera diferente. En los oprimidos el miedo a la libertad es el miedo de asumirla. En los opresores, es el miedo de perder la libertad de oprimir." (Pedagogia del Oprimido, Paulo Freire)

Aquí comença la història d'un grup d'alumnes inquiets que es van ajuntar el passat mes de novembre amb la pretensió de queixar-se enfront d'un docent amb el qual no compartien un ideari pedagògic. Després va arribar el dia 15 del mateix més, manifestació contra Bolonya-LOU, i van muntar una xerrradeta-assemblea humil per la gent del torn de tarda que treballava al mati i no havia pogut assistir a la mani, resultat: més de 300 persones. La gent es va queixar molt en aquella assemblea i tots aquests alumnes inquiets) i totes i tots els estudiants van veure la necessitat de (muntar alguna història, crear un espai que aglutinés la veu dels i les qui fem la universitat. Així va néixer l'ASSEMBLEA MUNDET, dels i per als alumnes, del personal que forma la universitat, dels i les que volem construir la nostra universitat.

Hi ha hagut moments difícils, molts. És difícil seguir remant en un vaixell que va perdent els rems, però hem aprés que la perseverança té els seus fruits. Hem remat per mala mar però hem aguantat la tempesta. Ahir Mundet estava dispersat i despistat, avui tots ens comencem a conèixer, organitzar i coordinar. Hem fet passa classes, piquets, hem buidat el campus el passat 6 de març, ens hem manifestat aquí dalt a la muntanya com al centre de la ciutat. Hem obert les portes als docents perquè tinguin el seu espai on reivindicar també els seus drets, hem fet assemblea amb el deganat, però no n'hi ha prou. Hem aprés a ser crítics, sabem que només hem fet un petit pas en el camí de la llibertat estudiantil, en el camí del dret a decidir però està clar que no l'haguéssim fet sense tots aquells que us hi heu implicat. Us necessitem per continuar endavant. No hagués estat possible sense tots i totes aquelles que encara creieu en l'assemblearisme, en la participació directe en els processos de canvi. I és que som molt més que Bolonya, som tot el que vulguem ser si ens ho proposem. La solidaritat encara és una paraula honrada en alguns sectors, nosaltres ho hem comprovat i només puc dir GRÀCIES, cal continuar lluitant i mobilitzant-nos, cal fer sentir la nostra veu.

-ASSEMBLEA MUNDET -